dijous, 27 d’octubre de 2011

El gos perdut. Anècdotes


Una vegada estava en el quiosc i vaig eixir  i vaig vore un gos  xicotet que estava perdut. Me'l vaig  emportar a casa i no va lladrar per tot el camí, què estrany un gos lladra!
Vaig anar a casa  i no va lladrar. Vaig pujar  a canviar-me, i el vaig deixar en el sofà assegut, vaig baixar me'l, el vaig encontrar igual que el vaig deixar, que increïble tindria que moure's un gos!
Vaig anar a donar-li un passeig i no va fer ninguna de les seues necessitats, vaig vore a la meua amiga Elena que té un “caniche” anomenat Doug, ell va lladrar però el meu gos no.
Vam parlar i no vaig sentir ni un lladruc del meu gos. Estava preocupada per si estava malaltat, vam anar a la plaça a que mirara el seu nou poble, vam vore a Gerard, vaig parlar amb ell i n'hi havia molts gossos i el meu gos no anava amb ells, es va quedar  amb mi i amb Gerard.
Vaig tornar a ma casa i vaig fer uns cartells del gos per si els amos l'estaven buscant,vaig anar pel poble a enganxar els cartells en abres.
Vaig anar a la veterinaria i vaig vore molts gosos. Qaun me va tocar a mi i vaig entrar me va atendre i me va dir que el gos era de mentira.
Me vaig quedar de pedra vaig anar a casa i vaig recordar tot lo que havia passat.

Autora: Adriana Fernández. Sisè A

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.