La invasió dels robots a Gali

Fa molt de temps,en un país ta xicotet que no eixia ni en el millors mapes del món que es deia GALI.
Allí hi vivia un druida anomenat Jeremies, o com els seus amics li deien Remi. També hi havia uns xiquets molt forts i amb super poders. Però sols eren màgics quan el druida els donava una poció especial.
Un dels xiquets es deia Miquel i que tenia el poder de metamorfosi. Quan tocava una planta es convertia en un animal del bosc, quan tocava l'aigua en un tauró,un cocodril,un peix gegant...
Un altre xiquet que es deia Carles tenia el poder de ser invisible i de parlar amb el animals. I finalment una xiqueta que es deia Marta que tenia el poder de la super-velocitat.
Un dia, un mag de l'obscuritat es va apoderar d'aquell poble. Hi havia robots per tot el poble esclavitzant als habitants, naus que destruïen els boscs... El druida Jeremies no sabia que fer perquè eren mes forts que l'efecte de la poció màgica que utilitzava amb els superherois. Però ells estaven convençuts de que podrien.
Ho van provar i amb esforç ho van aconseguir, i mai més es van apropar a aquell país tan menut.

Text escrit per Guillem Soler. 5èB Botànic Calduch

La mort

Fa molt de temps en Noksville  vivia una familia jueva molt pobra que tenía un fill que es deia Soviar. Era molt llest i ajudava molt en la seua casa. La seua casa era xicoteta i estava ubicada molt lluny de la ciutat, enmig del camp, cada dia caminava uns 2 o 3 quilòmetres i a més cada matí feia un fred que pel·lava. A casa havia de fer moltes tasques, per exemple: cuidar els seus germans, rentar els plats, anar a per aigua al pou…

Era un bon xiquet i molt llest. I a més tenía un futur molt brillant. L’unic problema era que els seus pares no podien comprar-li els llibres ni el material, el seu professor era molt bó i li comprava el material i li donava llibres de l’any passat.

Gràcies al seu professor, va seguir estudiant fins que es va convertir en un bon home, donava diners als pobres, els comprava els llibres i el material, va construïr un col·legi per a xiquets jueus!!!
Era molt bona persona, es va casar amb una dona jueva que es deia Roseline, una dona molt amable i molt simpàtica, van tindre dos fills: John un xiquet molt llest i guapo i Sarah una xiqueta molt simpàtica i agradable.

Un dia va estallar una guerra i no van poder anarse’n del païs es van quedar, va vindre Hitler amb el seu exèrcit i ho van destruïr tot buscant jueus per a enviar-los a els camps de concentració on treballaven fins a la mort.

Van viure com a animals, tots els dies rebien colps i patades mentre picaven el cement. Tots van morir al final tristament.

Text escrit per Sami Jmel. 6èB Botànic Calduch

La polsera del compositor musical.

Hi havia una vegada un músic italià anomenat Marco Del Piero. Era un dels músics més famosos de tota Itàlia i deien que era un d’eixos músics que ho donaria tot per la música, i era veritat. Marco era una persona molt amable i simpàtica, però no sabia actuar davant dels problemes que li provocaven el seu ofici, com per exemple, escriure una melodia d’un dia per al següent sense saber que podia escriure, tindre temps per a ala família…
Per això, un dia la reina d’Itàlia li va demanar que actuara en el seu palau el dia del seu aniversari. A Marco li va parèixer una idea extraordinària i va començar a pensar la melodia perfecta per a aquella ocasió, però aquell no era el seu dia, no li entrava la inspiració i va començar a pensar i pensar i no li eixia. Però, es que a més als pocs minuts entrà per la porta el seu soci Giovani i li va dir que aquesta setmana se’n tenia que anar a arreplegar un premi a Alemanya i que no podria acabar la cançó per a l’aniversari de la reina.
Així que Marco com no sabia afrontar el aquestos problemes se’n va anar molt trist a donar una volta pel parc. Mentre caminava, va tropessar amb una polsera i va caure en terra . Aleshores va dir:
-Maleïda polsera, perquè no podies estar en un altre lloc! I de sobte … la polsera és va canviar de lloc! Així que Marco va pensar que aquella polsera era màgica i que el podia ajudar en la seua obra per a l’aniversari de l,a reina. Aleshores Marco se la va emportar a sa casa, no més va arribar, li va demanar amb totes les seues ganes a ala polsera que les partitures aparegueren a l’instant per a la cançó de la reina. Així que com ja tenia la cançó se n’anà a arreplegar el premi a Alemanya i quan tornà se n’anà a l’aniversari de la reina. Quan acabà.. la cançó fou un exit! I des d’ara Marco Del Piero es convertí en el músic més número 1 del món, i tot gràcies a la polsera, Tot anava perfecte, el cridaven per a tots els events importants i rebia premis de tot el món, però, com tenia la polsera ja no pensava i li demanava que li fera les cançons. Però, els problemes començaren quan començà a quedar-se parat enmig de les cançons, aleshores començà a perdre tota la fama i sobretot la reputació com artista.
Aleshores va compendre que la polsera l’havia castigat perquè abusava del seu poder i que si continuava així acabaria perdent la seua carrera a la qui li havia dedicat tota la seua vida. Després de pensar-ho molt, se n’anà al riu que hi havia al parc on trobà la polsera, i va dir:
-Jure que mai més prendré el camí més fàcil i que afrontaré els problemes! I tirà la polsera. Així que tornà a sa casa, començà a escriure cançons i a tocar en events musicals i a més afrontava els problemes que se li presentaven. Així que poquet a poquet tornà Marco Del Piero tornà ser el millor d’Itàlia i del món.

El dofí i el pingüí

Això era un dofí que anava nedant per l’ Antàrtida molt tranquil i alegre, però de repent va xocar amb un iceberg.
Al dofí Joan li fea molt de mal la’ aleta, un pingüí que es deia Pere que nadava per allí va vore a Joan i se’ l va emportar a casa.
Pere li va preguntar si s’ encontrava bé, Joan li va dir que no s’ encontrava molt bé.Joan li va donar les gràcies, però Pere li va dir que no feia falta donar-li les gràcies.
Pere es va passar tots els dies cuidant-lo, però li donava igual cuidar-lo i dormir poc perquè es va fer molt amic de Joan.
Quan Joan es va recuperar, se’n van anar a una cova on vivia un xiquet, atrapat per un os polar que se’l volia menjar.
Joan i Pere van ajudar al xiquet, lluitant amb l’os polar, i van guanyar-lo! El xiquet agraït els va donar les gràcies, i els va donar molt de peix, que havia pescat amb el seu pare.
Joan i Pere, és van emportar el peix a l’ esquena i van tornar a casa molt alegres.
Després de sopar, Joan i Pere van jugar un ratet, i es van com s’ho havien passat, salvant aquell xiquet tan simpàtic, que els va regalar tot aquell peix.

I conte, contat, aquest conte s’ha acabat, i a qui li haja agradat amic meu serà.

Text escrit per Lucía Gil. 6èB Botànic Calduch

La fira

Hi havia una vegada un xiquet que estava fent el deures del col·legi per anar a la fira que hi havia al poble. Volia anar amb el seus amics però, els seus pares no el deixaven anar, perquè no els caien bé als pares, al final va aconseguir anar amb ells, es van muntar en moltes atraccions sobretot en les dels majors, però hi havia una atracció que no podien saber per què era de més majors.
Van intentar pujar ha la atracció, inclús volien pujar pagant el doble, però el dependent els va dir que se n'anaren a cridaria a la policia.
Se'n van anar tristos, després van anar a berenar una hamburguesa i van tornar a casa.

Text escrit per Juanjo Castro. 6eB Botànic Calduch.

El món subterrani

Hi havia una vegada una familia que vivia en un món subterrani, amb altres famílies. En aquest món tots eren xicotets, en aquesta familia hi havia dues xiquetes bessones.

Quan estaven en el col·legi, una amiga de les bessones, els conta que :-Que dalt hi havia un altre món, on vivien éssers gegants, Nerea els contava a les bessones que els seus pares sempre li deien  Pare de Nerea) Nera, per res del món puges dalt, no sabem si la gen de dalt es bona o roïna. (Diu Anna)-Aleshores hi ha vida dalt!

(Diu Mónica)-Persupost, no ho sabies?

(Diu Anna)-No, no ho sabia.

Per la nit Anna li pregunta a sa mare:-Mare t’agradaria pujar dalt?

(Diu Mónica)-Això, això mare.

(Diu la mare):-M’agradaria pujar dalt però …ací estic bé.

Pel matí Mónica es va alçar prompte i li digué a la seva germana:-Alça’t dormilona!!

(Diu Anna):-Que vols?

(Diu Mónica) Vols que pugem dalt?

(Diu Anna) Estas boja?

(Diu Mónica) No, m’agradaria molt conèixer a la gent que viu dalt.

Mónica va convènçer a l’Anna i les dues quan van aplegar al col·legi van anar cap a l’altre món.

(Diu Anna):-l’has agafat tot? (Diu Mónica):-Si (Diu Nerea):-Ens anem ja, (Diu Mónica):-Si.

Anna, Mónica i Nerea pasaren moltes aventures fins arribar dalt, van vore una fira (Diu Mónica):Perque no anem a jugar?

(Diu Anna).-Es molt perillós

(Diu Nerea:-Vinga, sols sera un momentet, perfa

(Diu Anna):-D’acord, pero sols un poquet

(Diuen Nera i Mónica):-Bééé!!

Mentres, en el món subterani:-Nerea, Mónica, Anna, (Diuen els pares):-On podrien estar?

(Dalt) (Diu Anna):-Ja esta bé, no? Els pares estaran preocupats.S’escolta una campana, tan tan! El parc ja esta obert, la gent comensç a correr, Nerea, Monica i Anna es van esglaiar molt, després van conèixer a dos xiquets :Susana i Andriu, les van portar a sà casa.Allà li van donar menjar a les tres (Diu Andriu):-Que feu vosaltres ací? (Diu Anna):-La meua germana volia pujar d’alt, amb la nostra amiga (Diu Andriu):-Peró açó és molt perillos:(Diu Anna):-Ja ho se (Diu Mónica):-Ens podem quedar aixi fins demà? (Diu Anna:-Però sols demà, he.

A continuació, va vindre els pares de Susana i Andriu, (Mare de Susana i Andriu):-Qui t’ha regalat aquestos joguets? (Diu Susana):-He, he, m’ha tocat en la fira.(Mare de Susana i Andriu)

Text escrit per Mónica Escamilla. 6èB Botànic Calduch

El gos desaparegut

En una casa vivía dos xiquets que tenien un gos que es diu TOM que es molt llest. Eixe gos sempre esperava als dos xiquets a la porta de l’escola pero un dia el gos no estava en l’escola esperant-los, els xiquets es varen estranyar. Anaren aa casa corrent a casa i TOM no estava. Els xiquets molt esglaiats van avisar al seu pare de que el gosset ha desparegut. Al dia seguent varen col·locar cartells per si la gent encontrava aa TOM.
Van passar molts dies i ja per fí va vindre Tom a casa pero amb un aspecte distint. Era un gos monstruós !! En eixe moment el pare no estava, aterroritzats els xiquets es varen amagar de TOM però el gos els va encontrar . La xiqueta plorant va dir – Eixe gos és TOM, estic segura.. !!
A TOM li va caure un llàgrima al cap de la xiqueta i.. de pronte el gos es va curar i ja no era monstruòs.
Els xiquets es varen alegrar un montò i feliços TOM es va posar ha jugar amb ells.

Text escrit per Lidia Martín 6èB CEIP Botànic Calduch

L'aventura d'Anna i Clita

Un día molt clar a Vilanova, una xiqueta que es deia Anna va començar a fer una nina anomenada Clita. Un día nuvolós de gener va passar una cosa terrible! El ninot havia desaparegut! Anna és va posar molt trista.
El va robar un lladre anomenat: Gusepil. Era molt malvat, terriblement lleig. Anna no parava de buscar a Clita. A continuació, Gusepil estava a Vila Lletja a quilòmetres de Vila Nova. Després, Anna amb el seu amic Forçabruta van buscar per tota la ciutat a Clita. Però, una vesprada Gusepil va anar a Vila Nova a dir a l’alcalde que:
-Senyor aquest ninot l’he fabricat jo, amb la meua suor, força…
A l’alcalde li va agradar tant que el va posar a vendre a la millor jogueteria de la ciutat. A continuació, Gusepil va anar a donar una volta pel poble. Després, Anna que estava col·locant cartells amb Forçabruta per tota la ciutat: per l’Ajuntament, pels col·legis, per la tenda d’animals, per la tenda de fotos…
A continuació, Gusepil el nostre personatge malvat estava passejant per l’ajuntament, de sobte va vore un cartell que pasava: Es busca ninot anomenat Clita! De sobte, Forçabruta va passar per la jogueteria de l’ajuntament i va vore a Clita. Van tindre que pagar per a agafar-la : vint-i-nou euros per Clita. Finalment, Anna i Forçabruta van estar jugant amb Clita tota la vida. i Gusepil va aprendre una cosa: !No robar!

Text escrit per Rubén Ochando 6èB CEIP Botànic Calduch

El campionat.

Havia una vegada un corredor de carrers ilegals que es deia Nacho Tacos que era de Mexico, va correr amb un pilot Formula 1 italià que es deia Franchesco Spaguethii, Van fer una carrera, però Nacho corria amb un Audi ES8 i Franchesco amb un coche de F1, quan va començar la carrera Nacho era el primer i Franchesco el segon. Franchesco va desviar a Nacho fins que es va xocar amb un edifici. Afortunadament l'airbag el va salvar.
Quan va eixir del hospital tenía por de córrer en carreres i es van riure d'ell tots els que van estar en la carrera i la seua novia Sofia Kanutchi va tallar amb ell.
Nacho va tornar al seu país natal a Mexico en Tijuana i Franchesco es va quedar en USA.

Text escrit per Isam Khali 6èB CEIP Botànic Calduch

L'amagatall secret

Hi havia, una vegada un xiquet que vivia en New York. Eixe xiquet s'anomenava Joan, tenia un amagatall secret i quan estava trist se n'anava alli a jugar ell a soles.
Joan tenia 7 amics, sempre anava amb Joaquim, Joan i Joaquim eren els millors amics del món i sempre cridava Joaquim xiulant.
Al següent dia ells dos van anar al col·legi i un xiquet  que s'anomenava Ismael sempre els furtava a ells dos el esmorzar.
Un dia Joan i Joaquim estaven farts de que sempre els furtara l'esmorzar i un dia i li van pegar amb por, desprès de que a Ismael el vam pegar es van anar corrents a l'amagatall i Ismael els va seguir fins que els va vore entrar.
Ismael es volia venjar d'ells i va pegar fulles que dien on estava l'amagatall de Joan i Joaquim. Ells se van assabentar i es vam posar molt tristos, però...   ho van dir als seus pares i els seus pares van fer un altre amagatall per a que ningú no ho descobrira.

Text escrit per Claudia Escamilla 6èB CEIP Botànic Calduch

Les quatre flors i els seus amics

Hi havia una vegada unes flors que eren màgiques i prehistòriques, d’eixes flors sols quedaven quatre!
Una àvia que es deia Margarida vivia en un camp.
Margarida, era l’unica persona que sabia que les flors eren màgiques i prehistoriques.
Les flors eren morades i molt brillants, pareixien de mentida.
Pepet que era un donyet, que vivia entre les quatre flors tenia una caseta minúscula.
Pepet tots els dies agarrava deu garrafes d’aigua per regar les quatre flors.
Un dia Margarida i Pepet que eren molt amiguets, es van posar al costat de les quatre flors a parlar de les flors, a Margarida se li va escapar de la boca i li va dir a Pepet que eixes flors eren màgiques i prehistòriques, Margarida li va dir que no ho diguera a ningú.
Com Pepet era molt entremaliat va anar a els seus amics Estuar, Casimira, Llonganiseta i Botifarreta i els ho va dir!!

Botifarreta era l’única que s’ho va creure, els altres no s’ho creien.
Al dia següent Margarida li va preguntar a Pepet si ho va dir a algú i ella va dir que no, pero com Margarida el coneixia molt bé li va dir, que ella sania que si que ho havia dit Pepet li va dir a Margarida que li ho havia dit als seus amics.
Aleshores Estuar, Casimira i Llonganiseta li ho van preguntar a Margarida i Margarida li va contar la historia de les flors, s’ho van creure a mitges.
Pepet, Margarida, Estuar, Casimira, Botifarreta i Llonganiseta és van posar davant de les flors i van dir; “Nosaltres volem un món millor!!”
Les flors ho van intentar una, dues, tres……… i a la dessetena vegada ho van coneguir,”PER FI!”, des d'eixe moment s’ho van creure.

La 1º flor es deia Florentina
La 2º flor es deia Flatirina
La 3º flor es deia Flotarina
La 4º flor es deia Fernanda

Margarida, Pepet, Estuar, Casimira, Llonganiseta, Botifarreta i les quatre flors van ser amics per sempre!!!!


Text escrit per Maria Andrés. 6èB CEIP Botànic Calduch

La rialla amagada

Una vegada,l’elefant Marco es va inventar un acudit, però a ningú li agradava, així que un dia se’n va anar a buscar algú a que li agradara el seu acudit tan complicat. Va estar molt de temps fora, buscant a alguna persona o animal al qui li agradara el seu acudit, però ningu es va riure , fins que un dia, mentres arreplegaba fruits, una extranya granota li entrega un mapa. En ell indicava un lloc que estava lluny, es deia: El pais dels acudits.
El lloc perfecte per a ell.
Els pares de Marco estaven molt preocupats, per si l’havien segrestat o alguna cosa pareguda. Mentres tantt, Marco havia arribat, perfí, al Pais del acudits, on tots es van riure del seu acudit.
Ell escribia als , i ells contestaven, per mitja de cartes, perquè ell s’avia quedat allí, on era feliç.


Text escrit per Miguel Ángel Ceforo. 6èB CEIP Botànic Calduch

La flor.

Hi havia una vegada una xiqueta que es deia Carme i un germanet que es deia Max i en el jardí de les flors sols hi havia una flor que si la oloraves te quedaves adormida 100 anys. Un dia qualsevol va anar Carme al jardí i va vore la flor i va decidir olorar-la, va caure en terra i es va quedar dormida. Uns quants segons més tard l’estava buscant Max, però quan va agarrar el telescopi va vore a la seua germana en terra, es va asustar i va anar corrents.
Li va tocar la careta i no es despertava, aleshores li va veure la flor prohibida en la mà. Va cridar a Xavi i a Manuel, junts van obrir el llibre de la flor prohibida i deia: ” Si algú olora la flor prohibida per a rescatar-la de l’encanteri has d'anar al pont, després a l'arbust de l’eco i per últim al laberint de la música”. Decidits es van encaminar al pont, eren les quatre de la vesprada, li quedaven dotze hores per a trencar l’encanteri, ara s’encaminaven a l’arbust de l’eco.
Quant van arribar es varen preguntar com podrien passar l’arbust, al moment l’arbust va repetir el que van dir, pero de sobte va passar un dragonet per la seua boca, aleshores quan obri la boca van saltar, ara li faltava el laberint, quan van arribar cada u havia de buscar l’arpa, Xavi va trobar el violi, Manuel la guitarra i Max l’arpa, van anar corrents a Carme li va tocar i es va despertar en quant la va sentir!!! Conte contat, ja s’ha acabat.

 Text escrit per Ainhoa Guirao. 6èB CEIP Botànic Calduch

El pilot de cotxes

Un dia, Kiko Coma que tenia 8 anys i volia ser pilot de cotxes. Els pares no el deixaven fins que tinguera 9 anys. Aleshores, el van apuntar a una acadèmia  per a que aprenguera a conduir cotxes.
Un mes més tard Kiko Coma conduïa molt bé.
Un dia, va anar a fer un torneig per a vore si podia guanyar, va guanyar, li van donar una medalla i un trofeu.

Ja quan tenia 29 anys va ser pilot de cotxes. Cap conductor no podia para a Kiko Coma, sempre guanyava els trofeus i sempre serà el primer en el torneig.

A l'any següent tenia un torneig dels 10 primers de la classificació. Eixe dia va anar  guanyar el torneig 40 i el dia tenia el torneig va anar però estava escaiolat, Kiko Coma volia fer el torneig.

Finalment, se va escapar i va agafa el seu cotxe, més tard va començar la carrera, anava el primer en la volta 8 i eren 88 voltes, en la ultima volta anava segon, per una milèsima, al girar va adelantar al primer i va guanyar el torneig, va ser el torneig 41. És el millor pilot de cotxes.
Totes les persones l'adoraven. Al dia següent ho va celebrar la seua família i amb el seus amics.

Text escrit per Kiko Varona. 6èB CEIP Botànic Calduch

Anècdotes. Un empastre

Una vegada quan jo era xicoteta m'avorria i ma mare va cridar a la meua cosina Aitana per a jugar amb ella.
Quan va vindre directament vam anar a jugar, quan ens vam cansar vam fer una de les nostres; anavem a la cuina agafàvem oli, un paquet de sal, un pintallavis...
Vam agafar l'oli i el vam posar pel sol i damunt la sal escampada i vam pintar l'espill.
Després quan ens disposavem a eixir per a anar al parc la mare va dir espereu que he de pentinar-vos, vam anar al bany, va veure el que havíem fet i ens va castigar.
Ens ho haviem merescut.

Autora: Inés Rodríguez. 5è B

Anècdotes. Antes muerta que sencilla

Quan jo era menuda, i tenia 3 o 4 anys es va posar de moda la cançó ''Antes muerta que sencilla'', de Maria Isabel, i jo cada vegada que l'escoltava a la ràdio o a un CD, em pujava a una cadira i començava a cantar-la i a ballar-la.
Ma mare, mon pare, la meua àvia i el meu avi, quan em veien es reien molt.

Autora: Nerea Castaño. 5è B

Anècdotes. El raig

Fa quatre anys en un dia molt nuvolós, la meua cosina i jo vam anar amb  la meua àvia a donar un passeig amb les bicicletes. Quan estavem enmig d’ un carrer, de sobte va començar a caure una tormenta elèctrica. Inesperadament va caure un raig entre la meua bici i la de la meua cosina i ens vam esglaiar molt, vam tornar corrent a la villa dels meus avis.
Ara em pareix molt graciós, però en aquell moment em vaig aterroritzar moltíssim.

Autora: Sheila García. 5è B

Anècdotes. L'amagatall

De menut, farà ara uns set anys, a ma casa quan ma mare em cridava per a menjar com hi havia molts armaris, taules, cadires, jo m'amagava als armaris o sota les taules per a que ma mare em buscara. Però ma mare, com es tan llesta, de vegades em buscava, però unes altres vegades deia:
-Ja se n'ha anat al carrer i jo eixia corrent a dir-li que estava allí.
Una vegada no la vaig sentir i se'n va anar de veritat al carrer i quan vaig baixar ella ja havia pujat per les escales i jo hem vaig esglaiar molt. Aleshores vaig anar al parc, al forn de pa, al quiosc, a les tendes... després vaig anar a casa de la meua tia i vam cridar al telèfon de ma mare, però el seu telèfon estava sense bateria i vam cridar a casa i menys mal que estava allí, per què si no... i me'n vaig anara casa per fi.

Autor: David Silva. 5è B

La bona xiqueta

Hi havia una vegada una xiqueta que tenia 10 anys, un dia sa mare li va dir: - Clara!, Clara no tinc ous per al frigorífic i ara mateix he de fer el sopar per a demà. Per favor, Clara pots anar a per ous? I la xiqueta no podia dir que no, perquè el menjar es el primer de tot.
Clara va anar tranquil·la a comprar ous, va entrar a la tenda, els va comprar i... en eixir hi havia un home amb un xiquet al braç que li va dir:
- Per favor diners, necessite una casa on viure... per favor,  he d' alimentar a un xiquet de 8 anys i no tinc diners... i la xiqueta s'en va anar a sa casa corrent i li va dir a sa mare:
- Mamà, mamà en el mercat hi havia un home amb un xiquet que no te casa on viure, pot vindre ací a sopar? Es que em dona molta pena i el xiquet tan sols te 8 anys... i la mare va dir:
- Val però sols dos dies.
Clara va tornar al mercat i va dir al xic: veniu-vos a la meua casa que vos done el sopar i vos done un llit.
Van dir que sí i van anar tots contents però amb molta vergonya.
Finalment van sopar i van dormir molt feliços!

Autora: Martina Santos. 5è B.

Cuando tenga 80 años

Cuando tenga 80 años, seré muy viejo iré con un bastón. Como estaré jubilado, abriré un mercadillo de verduras, criadas en el huerto.
Cuando cierre el mercadillo, me quedaré en casa viendo la televisión mientras me caliento los pies y las manos en la estufa de leña.
Cuando salga a la calle me iré a los bancos de la plaza a charlar con otros abuelos. Si estoy bien de salud me iré de viaje con mis amigos a Grecia o a la antigua Roma.


Autor: Luís Roldán. Sisè B